Posted Octubre 4, 2016 per Antonio Alcántara4 comentaris Educació Social

L’educador social gestiona la misèria

Els i les educadores socials som gestors de la misèria. Aquesta és la idea que em ve al cap cada vegada que trobo dades tan fortes com els 10.064 desnonaments que hi ha hagut entre l’abril del 2015 i el març del 2016 a la província de Barcelona. Són 28 desnonaments diaris segon les dades del Consell General del Poder Judicial. Dels 3.615 desnonaments d’habitatges que es van programar l’any passat a la ciutat de Barcelona, només 472 es van executar amb l’assistència dels serveis socials. Un 13%.

I al meu pensament es reafirma quan llegeixo els comunicats de l’assemblea de treballadors de Serveis Socials de Barcelona els quals denuncien que els hi falten 116 professionals per poder donar l’atenció deguda i per tant garantir els drets de les persones amb les quals treballen. Alhora que reclamen poder treballar de forma comunitària, entre altres línies de millora.

L’altre dia a classe de la UB, una de les alumnes, la Sílvia, reflexionava amb els seus companys i es preguntava com podem ser garants de drets si no existeixen estructures que així ho permetin. Fins al moment, i en molts llocs administrem engrunes tot i que per sort sabem que volem ser garants de drets i moltes lluitem perquè les coses canviïn. I no hem lluitar des del corporativisme, ho hem de fer des dels DRETS.

Com podem ser garants de drets si no existeixen estructures que així ho permetin.

I és que hem de tenir molt present que a vegades som eines pel control social. Fa uns mesos l’ajuntament de Barcelona enviava educadors socials de carrer a conèixer, i recollir informació sobre els joves batejats amb el nom “swaggers” –com ens agraden les etiquetes-. Joves que es donen cita al voltant de centres comercials amb wifi obert. Fem de polis bons per fer el control social. Els possibles programes educatius, si és que va haver-hi, tindrien com a principal objectiu evitar el malestar i mantenir la pau en una zona de consum – tot i que l’anomenen espai públic -.

I hem d’intentar canviar les estructures i alhora seguir denunciant les situacions de vulnerabilitat de les persones amb els que treballem. I si les estructures no canvien, hem de construir de noves conjuntament amb les comunitats que treballem. Estructures que garanteixin drets i interpel·lin a l’administració des de la realitat ja feta i treballada. I atenció companys, construir no és derivar. No es tracta de dir “vés a parlar amb la PAH que ells t’ajudaran i bona sort”.

I atenció companys, construir no és derivar. No es tracta de dir “vés a parlar amb la PAH que ells t’ajudaran i bona sort”.

Si els moviments socials com la PAH o moviments veïnals com els de Barcelona tenen clar que el camí és comunitari i en col·lectiu, els professionals haurem de prendre nota i posar-nos les piles. I ho haurem de fer per diversos motius. El primer és ètic. Perquè si no ho fem, som còmplices i som part del problema. Com deia Freire si en una relació d’opressors i oprimits no prens posició, estàs del costat de l’opressor. La neutralitat no existeix. És el refugi dels mercenaris i els panxa contentes. I el segon és de l’arrel. Perquè en el seu dia vam definir l’Educació Social com un Dret de la ciutadania que es concreta en el reconeixement d’una professió de caràcter pedagògic, generadora de contextos educatius i accions mediadores i formatives, que son àmbit de competència professional de l’educador social. ASEDES 2007.

I en aquest camí és en el que seguirem avançant. D’administradors de la misèria a garants dels drets de les persones. En el camí i com el volem recórrer està el que volem ser.

Aquest post està dins del Carnaval de Blogs del Dia de l’Educació Social.